5 Jul.

La revisió a l’alça del PNIEC (Plan Nacional Integrado de Energía y Clima) ha situat uns objectius encara més ambiciosos en matèria de penetració de renovables. Als objectius de 62.000 MWp d’eòlica, se li sumen els 76.000 MWp de fotovoltaica. Sense dubte, l’objectiu ambiciós segueix el compliment de les fites del PNIEC no revisat, amb una forta penetració de renovables. Però el repte no està només amb el compliment d’aquests objectius, sinó en dibuixar un model elèctric i energètic capaç de reduir consum energètic, electrificar de forma més intensa, i adaptar els consum a les corbes de generació renovable (majoritàriament no gestionable).

Així, adaptar els consums al model de generació és un gir radical amb el model energètic vigent fins ara. Si fins fa ben poc el model de generació elèctrica (concentrat i d’origen fòssil) s’adaptava a les previsions de demanda, el model al que estem transitant necessita adaptar la demanda als diferents moments de generació. I perquè això sigui així es necessiten nous mercats i nous actors.

En aquest sentit, quan llegíem fa anys els primers textos del Paquet d’Hivern i particularment la Directiva Europea del Mercat Interior d’Electricitat descobríem un model nou, amb mercats d’agregació, de flexibilitat, i la irrupció de nous actors com la figura del agregador, l’agregador independent i les comunitats energètiques.

És en aquest context on apareix la consulta pública entorn a la proposta de Reial Decret sobre les comunitats energètiques. Un text que preveia que veiés la llum abans d’acabar la legislatura, amb l’assignatura pendent de la transposició de la directiva. Sobre el text s’havien creat moltes expectatives. I si les expectatives eren tan altes és perquè s’ha vist en les comunitats energètiques un nou actor (rellevant) del sector elèctric.

De fet, la magnitud de les expectatives està relacionada en com es veu aquesta nova figura: alguns clàssics del sector la veuen com un instrument superflu que només farà el que altres fan; altres com una eina des de la qual ciutadania, ens locals i empreses locals o no habituals del sector elèctric poden protagonitzar aquesta transició

El cert és que si les directives emfatitzen en aquestes noves figures, és perquè poden esdevenir un nou actor que canalitzi anhels, il·lusions, però també inversions i confiança en els marcs de transformació energètica. És en el context assenyalat de fort increment en la penetració de renovables, on les comunitats energètiques poden incorporar noves estratègies d’autoconsum col·lectiu 360º (domèstic-industrial-logístic), estratègies de gestió de la demanda, d’emmagatzematge distribuït, mobilitat elèctrica compartida. Un nou actor capaç de parlar amb actors diferents i sumar interessos diferents, que cassen a la perfecció en el sector elèctric. Qui, si no és una comunitat, serà capaç d’aprofitar els excedents de la indústria en cap de setmana amb la major demanda domèstica els mateixos dies? Es tracta d’un desplegament de serveis energètics a pobles i ciutats de la ma de nous actors, i amb retorn entre sòcies i socis. Però també poden ser un canal pel pacte entre promotors i territori en el desplegament de renovables garantint de moltes maneres el retorn al territori on es despleguen aquestes renovables.

En aquest context el text sense dubte pot aportar seguretat jurídica. Però necessita una major definició d’alguns elements així com el desplegament del marc jurídic favorable.

Entre els aspectes a millorar podríem entrar en el detall d’altres aspectes de la norma (si han de ser necessari com a mínim cinc socis), però al meu entendre hi ha dos elements claus. El primer és important incorporar en la definició de les comunitats l’interès públic. Aquest aspecte es clau per a la implicació dels ens locals, i la seva participació és determinant per l’èxit de l’aposta. Quan està l’Ajuntament se sobreentén el caràcter no lucratiu, d’interès comú, orientant la tasca de la comunitat no només a un sector (només al polígon, només a la ciutat)  sinó al conjunt de la ciutat o poble. Cal un major detall de millora de la norma, tenint poc sentit que la comunitat hagi de ser necessàriament la titular de tota la planta (això podria dificultar la participació parcial de la comunitat en grans plantes de producció).

Però on està segurament la “mare dels ous” és en la concreció del marc jurídic favorable. Les comunitats són un nou actor, però sense la mateixa musculatura, cos i envergadura que els actors preestablerts. Quan la directiva parla d’un marc jurídic favorable va més enllà d’un marc jurídic no discriminatori. Es busca per tant que el que és més petit li posem el “tamboret” perquè pugui veure que hi ha a l’altra banda de la tanca. Aquest “tamboret” s’hauria de traslladar amb percentatges de reserva en nodes -traslladant el que s’ha fet pels nodes de transició justa-; garantir que les subhastes de renovables tinguin un percentatge per comunitats energètiques; marcs de contractació bilateral orientats a l’acord entre comunitats; excepcions en càrrecs i peatges proporcionals a l’esforç que es faci en desplegament de renovables i autoconsum; una major amplitud del radi d’autoconsum compartit permès per comunitats; o permetre, com es permet a les distribuïdores, que les comunitats puguin tenir un punt de subministrament que abasteix a diferents consumidors.

L’altre capítol que s’hauria de poder obrir és el de la distribució. Cal recordar que la directiva estableix que les comunitats podran operar en distribució. No es tracta de fer-ho ni automàtic ni sistemàticament. Però seria raonable pensar que quan una comunitat, en un espai d’un determinat tamany, subministri a un elevat nombre de CUPS o d’energia en aquell espai físic, es pugui arribar a un acord entre distribuïdora i comunitat perquè aquesta sigui la titular de la xarxa. A la vegada s’hauria de fixar el mecanisme perquè en cas de no haver acord entorn al valor dels actius, fos la pròpia CNMC la que determinés aquest valor -com per altra banda es va fer en la central de Chira-Soria a Gran Canaria.

Aquest capítol del marc jurídic favorable s’hauria de concretar en totes o algunes d’aquestes propostes. Es tracta per tant que més enllà de les ajudes puntuals, hi hagi motius de pes que aconsellin la constitució i operació des d’aquests noves figures, esdevenint les comunitats un factor de cooperació i millora de la competitivitat d’empreses, ciutadania en general i millora energètica del municipi.

Els propers anys seran apassionants. Però si volem un escenari de transició energètica profunda el debat no va només de més renovables (encara que també va d’això) sinó dels nous actors que protagonitzen la transició energètica introduint gestió de la demanda i flexibilitat. I per fer això es necessita confiança.  És aquí on el rol de les comunitats energètiques no és el de nota a peu de pàgina, sinó d’un dels capítols principals del llibre que ara s’obre.