Vivim en un moment clau. L’emergència climàtica i la crisi energètica ja no són conceptes abstractes: tenen impactes reals, especialment a Europa i, en particular, a la Mediterrània. A tot això s’hi suma una dependència molt elevada del petroli i del gas natural, que ens fa vulnerables tant econòmicament com geopolíticament.

Davant d’aquest escenari, hi ha un consens ampli: la transició energètica és inevitable. I l’electrificació de l’economia n’ha de ser el pilar fonamental. Però no tots els sectors es poden electrificar fàcilment. Alguns processos industrials d’alta temperatura, així com el transport marítim, aeri o terrestre de llarg recorregut, necessiten alternatives complementàries.

És aquí on entra en joc l’hidrogen renovable i els combustibles sintètics que se’n deriven.

Per què l’hidrogen és tan rellevant?

L’hidrogen ja és avui una peça clau de la nostra economia, sobretot a la indústria química i petroquímica. El problema és que, actualment, la major part d’aquest hidrogen es produeix a partir de gas natural, generant grans quantitats d’emissions de CO₂. És el que coneixem com a hidrogen “gris”.

La substitució progressiva d’aquest hidrogen per hidrogen renovable no només permetria reduir emissions de manera molt significativa, sinó que obriria la porta a una transformació profunda del nostre teixit industrial.

Quin paper pot jugar el nostre país?

La pregunta és legítima: en tot aquest nou escenari energètic, quin paper podem tenir com a país?

La resposta passa, en gran mesura, pel cost de produir hidrogen renovable. I aquí hi ha un factor determinant: el preu de l’electricitat. Entre un 60% i un 70% del cost del quilo d’hidrogen renovable depèn directament del preu del kWh elèctric.

Això ens situa en una posició privilegiada. Les condicions de sol, vent, disponibilitat de terreny i densitat de població fan que la península Ibèrica estigui entre les regions d’Europa amb més potencial per generar electricitat renovable a baix cost. I això és un avantatge competitiu clar.

És cert que es podria importar hidrogen d’altres regions encara més barates. Però tornaríem a una dependència externa que Europa, després del que hem viscut, vol evitar. Per això la decisió és clara: produir una part rellevant de l’hidrogen amb recursos propis.

Més enllà de l’energia: una oportunitat industrial

L’aposta per l’hidrogen renovable no és només una qüestió energètica. Té un impacte directe en la indústria i l’economia.

Parlem de noves fàbriques d’electrolitzadors, components, serveis d’enginyeria, “software”, instal·lació, operació i manteniment. Parlem de llocs de treball qualificats, atracció de talent, nous centres de formació i noves competències. En definitiva, d’una reindustrialització basada en tecnologia i coneixement, sense emissions.

Però on som i quina és la realitat?

Així doncs, vist el vist, sembla que estem ben situats i preparats per dur a terme aquesta cursa, que serà absolutament estratègica pel que ens queda de segle XXI. Ara bé, ha començat la cursa? I… a quin ritme anem?

Deixeu-me que, per continuar, tiri de metàfores:

  • Gaudim d’un bon estat físic (tenim potencial per generar electricitat renovable a bon preu)

  • Disposem d’una motxilla plena de barretes energètiques (tenim subvencions tant europees com espanyoles — fins ara, de l’ordre dels 3.000 M€)

  • Però encara no ens han arribat les vambes de córrer que ens vam comprar (no tenim una infraestructura dedicada per transportar hidrogen)

  • I tampoc ens han arribat els grups d’animació que tanta falta ens fan per córrer una cursa llarga (la indústria encara no està preparada, o prou incentivada, per pagar un preu superior per l’hidrogen renovable o els seus combustibles derivats)

Així, les preguntes són evidents: quan ens arribaran les “vambes” de córrer? I quan arribaran els grups d’animació?

Quan disposarem del que ens manca?

Pel que fa a les “vambes” (infraestructura), tot indica que aviat començarà la construcció de corredors d’hidrogen que connectaran les zones de producció amb els grans centres de consum. Espanya, Portugal, França i Alemanya avancen coordinadament, i Alemanya ja ha posat fil a l’agulla (ja l’està construint).

Pel que fa a l’arribada dels grups d’animació (o, dit d’una altra manera, els offtakers o consumidors) que ens demanin i ens animin a fer més i més hidrogen, caldrà esperar a:

  • Que es transposi la Directiva Europea d’Energies Renovables (RED III), que obligarà el transport i la indústria a fer aquesta transició mitjançant el compliment d’unes ràtios de consum. Esperem que aquesta transposició arribi a principis del 2027, i a partir d’aquí el seu compliment serà progressiu

  • que el preu de l’hidrogen renovable comenci a donar senyals de reducció, apropant-se a poc a poc al preu de l’hidrogen gris. Perquè això passi, cal que la tecnologia dels electrolitzadors continuï madurant i que tots plegats integrem la digitalització i els bessons digitals d’una manera molt més ferma. Només així podrem assolir una major optimització dels processos.

Pla de cursa

En els darrers dos o tres anys, s’han desenvolupat projectes pilot de petita escala que són clau per millorar el comportament dels electrolitzadors i optimitzar els diferents processos associats. Són, en certa manera, els primers entrenaments que han permès guanyar confiança tecnològica i reduir incerteses.

Actualment, els principals consumidors d’hidrogen —especialment les empreses petroquímiques— ja han aprovat inversions per començar a construir les seves pròpies plantes de producció, que haurien d’estar operatives en un parell o tres d’anys. L’avantatge principal d’aquests projectes és que compten amb consum intern assegurat i que poden funcionar sense necessitat de desplegar infraestructures de transport, ja que la producció i la demanda estan pràcticament al mateix lloc. Podríem dir que aquests projectes disposen d’els seus propis “grups d’animació” i corren per la platja sense necessitat de “vambes”.

En els propers anys, els projectes que arribaran a una Decisió Final d’Inversió (FID) seran majoritàriament aquells en què la producció i el consum d’hidrogen estiguin geogràficament molt propers, separats només per uns pocs quilòmetres. Aquests projectes configuren el que coneixem com a Valls de l’Hidrogen: ecosistemes locals de generació i consum que, ja avui, compten amb un nombre significatiu d’iniciatives que han rebut subvencions per començar a materialitzar-se. Continuant amb els símils: anant amb cura, poden anar fent sense “vambes específiques de córrer”.

Més endavant, però, caldrà esperar un xic més. Un cop s’aprovi definitivament i es desplegui la infraestructura nacional i internacional de transport d’hidrogen, aniran apareixent nous projectes en què el client final ja no haurà de ser necessàriament a prop de la planta de producció. Fins i tot podrà trobar-se més enllà de les fronteres estatals, gràcies a infraestructures previstes com la connexió submarina entre el Port de Barcelona i el de Marsella, que permetrà integrar el mercat peninsular dins dels grans corredors europeus de l’hidrogen.

A tot això s’hi afegeix un marc regulador cada vegada més exigent. Amb la transposició de la Directiva RED III (2027, com a molt tard) arreu d’Europa, el requisit de combustibles renovables i d’hidrogen renovable anirà creixent de manera sostinguda. Determinats sectors industrials es veuran obligats a adaptar-s’hi, ja que, en cas contrari, hauran d’assumir penalitzacions econòmiques cada vegada més rellevants.

Una conclusió realista però optimista

L’hidrogen renovable no és una solució immediata ni un miracle tecnològic. La cursa serà llarga i, durant uns anys, avançarem relativament a poc a poc. Però la direcció és clara.

Si sabem accelerar la infraestructura, la regulació i la demanda, podem jugar un paper destacat en una transició que marcarà el segle XXI. Tot just estem començant, però tenim gairebé totes les condicions per ser un “corredor” rellevant. Ara toca assegurar que les “vambes de córrer” arribin a temps… i que els grups d’animació no ens fallin. En cas contrari, farem tard al pròxim punt de control, amb el risc d'anar molt endarrerits o ja ser virtualment fora de cursa. En aquest cas, el temps és un factor clau i no arribar tard és tan important com arribar-hi.

Si us sembla, deixem per un altre moment un repte transversal a l'electrificació, que també afectarà la viabilitat de l'hidrogen renovable, no només cal generar energies renovables, sinó que cal integrar-les a la xarxa i garantir-ne disponibilitat. 

Joaquim Daura, vicepresident del Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya (CEEC) i cap de Gestió Activa de l’Energia a Schneider Electric Espanya.